Tornada a l’eix nacional.

Fa uns mesos, un servidor ja advocava per la creació d'un partit/coalició/agrupació electoral que superés l'actual marc partidista. Un partit que hauria de tenir com a nexe d'unió la defensa del sobiranisme de Catalunya.

No és que els meus auguris pessimistes respecte a les cúpules dels partits hagin canviat, ja que la creació d'un nou partit, segurament, requeriria la renúncia de la majoria dels líders actuals, cosa que, francament, veig molt improbable vist el seu ego.

El que està clar és que cal un canvi global en l'estratègia del catalanisme polític si el que es vol és ampliar l'autogovern del nostre país.

L'estratègia de CDC de peix al cove, va ser efectiva durant uns anys, quan et conformaves amb una arengada perquè no tenies res de res. Ara bé, quan has demanat llenguado, et continuen donant arengada.

El tripartit, ja ha demostrat que tampoc aconsegueix res del govern "amic" de Madrid.

ERC no aconsegueix arrossegar el PSC cap a tesis sobiranistes, més aviat al contrari. Montilla, de Madre, Zaragoza, Corbacho… algú dubta que són el PSOE català. És el PSC més jacobí mai vist, i això porta a parlar dels anomenats Maragallistes, és a dir, el socialisme català, orfes de partit.

I UDC, haurà de triar si vol sadollar les aspiracions personals (un altre cop l'ego) d'un Duran a qui li ha entrat la pressa de tocar cuixa, o bé prefereix ser fidel a la seva raó de ser.

[@more@]



1 comentari

Quadern Gris.

Una de les activitats en les que el qui escriu ha emprat ( i empra) el seu temps lliure de l'estiu, és en la lectura del Quadern Gris de Josep Pla. No em pasaria mai pel cap intentar fer una crítica literària de Pla. Déu me'n guard.[@more@]

Com deia, El quadern gris és un dietari escrit per Pla entre març de 1918 i el novembre de 1919, és a dir, fa quasi un segle.

M'atreveixo a dir, però, que si Pla hagués estat coetani nostre, seria membre de la blogsfera. Penseu que el primer escrit coincideix amb el dia del seu vint-i-un aniversari, i que formava part d'una família culte i benestant. Per tant, podem suposar que avui en dia es podria permetre un ordinador amb conexió a internet.

De fet, ell mateix, en l'explicació inicial de la publicació que en va fer el 1965, ja ho profetitzava: "El bloc d'escrits que constitueix El quadern Gris…"

És però, un alleujament saber que Pla no ho podrà fer mai, perquè sinó, un servidor sentiria que, com es diu popularment, ensenya la ceba molt més del que ja ho fa.

Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció, és la vigència de molts dels escrits. Ahir mateix, llegia l'entrada del 20 de juliol de 1.918, que relata la festa major de Palafrugell, Santa Margarida, i em vaig trobar amb aquest fragment:

"Sardanes a la plaça Nova abans de dinar. Molta gent sota les veles ampliades dels casinos. Vermuts amb olives. Molta calor, llum desagradable. La polèmica al voltant de les sardanes de Juli Garreta és més viva que mai. Els sardanistes habituals es manifesten contra el músic de Sant Feliu. El grup més burgès i actiu de la vila, del qual fa cap don Joan Miquel, defensa Garreta. Garreta és magnífic i quan l'orquestra Perelada toca una seva sardana -que els sardanistes 'sabstenen de ballar perquè troben aquesta música inintel·ligible i confusa (diuen que són sardanes de concert)-, sembla que a la plaça hi ha més llum, encara, que la que hi sol haver, de natural, pel juliol, en aquest país."

Genial. 



Comentaris tancats a Quadern Gris.

Xirinachs sí, Ireneu Segarra no.

M'agradaria saber quin és el criteri que segueix el Govern de la Generalitat en quant a la representació institucional que assisteix als funerals de les

[@more@]



Comentaris tancats a Xirinachs sí, Ireneu Segarra no.

Xirinachs sí, Ireneu Segarra no.

Fa uns dies, es va polemitzar per si era correcte que el Conseller Carod assistís als funerals de Lluís Maria Xirinachs. N'hi va haver per tots els gustos, des dels que ho van trobar correcte, als que demanaven que havia de ser el President de la Generalitat el que hi havia d'assistir, fins als que ho van trobar esvcandalós.

A mi m'agradaria saber quin és el criteri que segueixen els membres del govern

[@more@]

Comentaris tancats a Xirinachs sí, Ireneu Segarra no.

El si bemoll “manyo”.

Com haureu pogut notar per la manca d'activitat que hi ha en el bloc, hom es troba de vacances. Doncs bé, un dels llocs visitats pel qui escriu ha estat la ciutat d'Osca durant la seva festa major, les festes de "San Lorenzo".

Es pot dir que m'estrenava en aquestes festes, tot i que durant el meu període de músic en actiu ja hi havia estat, però vaja, un ball de nit i correm cuitem cap al poble següent que tocava fer ofici a primera hora. Com deia, no havia pogut assaborir l'escència de la ciutat en festa.

He de dir que jo tenia als músics de cobla i de cobla-orquestra, com a uns dels més "pringats" del gremi, entre altres raons per la presència del si bemoll.

Sento doncs, decepcionar aquells que tenien la percepció de màrtirs, però he de dir que vaig poder observar que aquesta espècie no és autòctona únicament del territori català. Serveixi la fotografia al peu com a document gràfic de la meva troballa antropològica.

 

[@more@]

Comentaris tancats a El si bemoll “manyo”.

m

Technorati Profile[@more@]

Comentaris tancats a m

Pernil dolç autoenrotllable

Com no podia ser d'altra manera, avui tot fent un volt per la blogsfera he anat a veure què s'explicava el Sr. Vilapou. La veritat és que m'ha fet agafar nostàlgia.

Una de les experiències més "freakis" del món dels músics de cobla que jo recordo són els bolos a França… perdó… Catalunya Nord… o no, i en especial el del 14 de Juliol.

És curiós, però al cap dels anys acabes recordant els pobles on has tocat pel que hi vas menjar. Frases com: "Te'n recordes d'aquell poble? Si home, aquell on vam menjar a tal lloc" ajuden més al músic a trobar el seu destí que un GPS.

Potser és per això que anar a actuar a la Catalunya Nord és inoblidable. Tots el que hagueu tingut aquest privilegi sabreu de què parlo. Especialment, jo recordo un bolo a Ille sur Tet, tal com ho escriuen ells, en què a l'hora de dinar ens van portar el primer plat i vaig pensar:

-Vaja, avui no et delectaran amb una mostra de la gastronomia francesa. Avui només menjaràs un pernil dolç vulgar com el que podries menjar en el teu país de bàrbars.

Doncs, no senyor!!! Al desenrotllar aquell caneló de pernil dolç… ohh prodigi, com si fos dotat de vida, s'autoenrotllava per si sol. Incult de mi, estava davant del famós "Porc au passage du temps".

 

[@more@]

3s comentaris

Pernil dolç autoenrollable

Com no podia ser d'altra manera, avui tot fent un volt per la blogsfera he anat a veure que s'explicava el Sr. Vilapou. La veritat és que m'ha fet agafar nostàlgia.

Una de les experiencies més "freakis" del món dels músics de cobla que jo recordo són els bolos a França… perdó… Catalunya Nord… o no, i en especial el del 14 de Juliol.

És curiós, però al cap dels anys acabes recordant els pobles on has tocat pel que hi vas menjar. Frases com: "Te'n recordes d'aquell poble? Si home, aquell on vam menjar a tal lloc" ajuden més al músic a trobar el seu destí que un GPS.

Potser és per això que anar a actuar a la Catalunya Nord és inoblidable. Tots el que hagueu tingut aquest privilegi sabreu de què parlo. Especialment, jo recordo un bolo a Ille sur Tet, tal com ho escriuen ells, en què a l'hora de dinar ens van portar el primer plat i vaig pensar:

-Vaja, avui no et delectaran amb una mostra de la gastronomia francesa. Avui només menjaràs un pernil dolç vulgar com el que podries menjar en el teu país de bàrbars.

Doncs, no senyor!!! Al desenrotllar aquell caneló de pernil dolç… ohh prodigi, com si fos dotat de vida, s'autoenrotllava per si sol. Incult de mi, estava davant del famós "Porc au passage du temps".

 

[@more@]

Comentaris tancats a Pernil dolç autoenrollable

Pernil dolç autoenrollable

Com no podia ser d'altra manera, avui tot fent un volt per la blogsfera he anat a veure que s'explicava el Sr. Vilapou. La veritat és que m'ha fet agafar nostàlgia.

Una de les experiencies més "freakis" del món dels músics de cobla que jo recordo són els bolos a França… perdó… Catalunya Nord… o no, i en especial el del 14 de Juliol.

És curiós, però al cap dels anys acabes recordant els pobles on has tocat pel que hi vas menjar. Frases com: "Te'n recordes d'aquell poble? Si home, aquell on vam menjar a tal lloc" ajuden més al músic a trobar el seu destí que un GPS.

Potser és per això que anar a actuar a la Catalunya Nord és inoblidable. Tots el que hagueu tingut aquest privilegi sabreu de què parlo. Especialment, jo recordo un bolo a Ille sur Tet, tal com ho escriuen ells, en què a l'hora de dinar ens van portar el primer plat i vaig pensar:

-Vaja, avui no et delectaran amb una mostra de la gastronomia francesa. Avui només menjaràs un pernil dolç vulgar com el que podries menjar en el teu país de bàrbars.

Doncs, no senyor!!! Al desenrotllar aquell caneló de pernil dolç… ohh prodigi, com si fos dotat de vida, s'autoenrotllava per si sol. Incult de mi, estava davant del famós "Porc au passage du temps".

 

[@more@]

Comentaris tancats a Pernil dolç autoenrollable

Pernil dolç autoenrollable

Com no podia ser d'altra manera, avui tot fent un volt per la blogsfera he anat a veure que s'explicava el Sr. Vilapou. La veritat és que m'ha fet agafar nostàlgia.

Una de les experiencies més "freakis" del món dels músics de cobla que jo recordo són els bolos a França… perdó… Catalunya Nord… o no, i en especial el del 14 de Juliol.

És curiós, però al cap dels anys acabes recordant els pobles on has tocat pel que hi vas menjar. Frases com: "Te'n recordes d'aquell poble? Si home, aquell on vam menjar a tal lloc" ajuden més al músic a trobar el seu destí que un GPS.

Potser és per això que anar a actuar a la Catalunya Nord és inoblidable. Tots el que hagueu tingut aquest privilegi sabreu de què parlo. Especialment, jo recordo un bolo a Ille sur Tet, tal com ho escriuen ells, en què a l'hora de dinar ens van portar el primer plat i vaig pensar:

-Vaja, avui no et delectaran amb una mostra de la gastronomia francesa. Avui només menjaràs un pernil dolç vulgar com el que podries menjar en el teu país de bàrbars.

Doncs, no senyor!!! Al desenrotllar aquell caneló de pernil dolç… ohh prodigi, com si fos dotat de vida, s'autoenrotllava per si sol. Incult de mi, estava davant del famós "Porc au passage du temps".

 

[@more@]

Comentaris tancats a Pernil dolç autoenrollable